Ni la festa d’ahir, que es va allargar fins a ben entrada la matinada, ni la poca estona que he dormit m’han influït gens ni mica de bon matí. Després d’una bona dutxa per sincronitzar cos i ment, un sempre es troba millor, però si hi afegim un esmorzar a base de pa torrat amb fuet, un suc i un croissant de xocolata cobert amb sucre glaç, m’atreviria a dir que un es troba en perfectes condicions.
Després de que tots haguem esmorzat toca una d’aquelles activitats poc originals, però molt esperades: caminada cap al poble (amb copeta de vi inclosa).
Un cop hem estat preparats, alguns pendents del fred i d’altres de la calor, partim cap a Vallespinosa. Dit així sembla molt lluny, mirat des de l’era de la masia sembla un passeig.
De camí ens trobem a un pagès amb el seu tractor. Ha fet cara de sorprès en veure uns joves caminants (o potser li ha vingut al cap la música de fons que devia sentir ahir a la nit). El cas és que després de saludar-lo hem segui el nostre camí.
Parada obligada als contenidors, i seguim en marxa. Els mateixos comentaris de sempre al veure un boc seguit de les seves cries; els mateixos comentaris de sempre al veure la piscina d’una de les cases més boniques de la contrada – “a veure qui és capaç de banyar-se aquesta nit!”- ningú, com sempre.
Arribem al poble i agafem un caminet que sembla que pugi muntanya amunt, però que voreja la part alta del poble. Des d’allà tenim una vista panoràmica immillorable. Parada tècnica per a seure, xerrar i reflexionar. Sembla que la ment comença a trobar-se bé mentre l’aire fresc que respirem ens fa sentir més viu que mai!
Després d’estar una estoneta descansant hem de seguir el nostre passeig. Propera parada: la plaça del poble.
Ens asseiem a uns bancs de pedra que hi ha just davant de l’ajuntament i ens quedem contemplant aquelles cases velles (però la majoria restaurades) que es deixen veure per tot el nostre voltant. Un petit impàs per a seguir en aquest petit viatge en el temps en el que ens endinsem cada vegada que fem l’excursió a Vallespinosa.
Seguim carrer avall per anar a petar a un camí que ens portarà a la font. És on tenim previst parar per a fer un piscolabis acompanyat d’una copeta de vi. En pocs minuts arribem al nostre destí. Només se senten els ocells i les fulles dels arbres que es mouen en dansa amb el vent.
Obrim una bossa de patates i destapem un vi negre del Penedès, com ha de ser. Després de que tothom tingui el seu got ple, toca brindar. Un brindis més que esperat en una parada més que merescuda. Un moment per poder trobar-se un mateix en un entorn meravellós i en plena natura.
Faig un glop de vi i seguidament tanco els ulls per a degustar-lo tot escoltant el silenci...
Tot d’una sona el despertador. És hora de llevar-se. Només ha estat un somni, però m’ha servit per a recordar un d’aquells bons moment que es viuen al Coto!
