Estimats pagesos!!!
Primer de tot, felicitar-vos per la iniciativa d'obrir un blog on poder compartir els nostres pensaments. Des de can pixapí, intentaré aportar alguna coseta, i veient la situació dramàtica, política i econòmica que ens trobem, he cregut oportú, compartir amb vosaltres un article que ha caigut a les meves mans.
Abans de llegir-lo, demano perdó a qui es pugui sentir ofès pel tó de l'article, i si creieu oportú retirar-lo, ho entendré. Però dit això... no esteu fins els collons dels polítics i la seva manera d'afrontar les NOSTRES vides?
No creieu que cada dia que obriu el diari per la secció de política, teniu la sensació que ens estant VEXANT ANALMENT, amb cada linea que llegiu? No heu dit mai en veu alta, que DONGUIN PEL CUL a aquests polítics de merda?
Dons si la vostra resposta és afirmativa, llegiu l'article, i deixant de banda l'autor del text (que és un dels candidats a entrar als autobusos que estem fletant des de la colla de Barcelona, i que en un altre post us comentaré), feu un somriure i penseu que hi ha vegades que els donats pel cul, també poden ser ells.
Doncs sense més analisis, disfruteu de l'article, igual que la Chaki va disfrutar aquell dia.
Pixapí, pagès d'extraradi.
Deu anys
Em diuen que li van veure vessar una llàgrima després de constatar la seva desfeta electoral. La primera llàgrima que et vaig veure vessar va ser fa quasi deu anys, en un Fiat Uno color de plata, força atrotinat. Anava bastant borratxo, la veritat, però recordo aquella primera llàgrima, les teves dents del davant encara separades, el teu cabell de poca qualitat i sense tractar i la pell no tan uniforme i amb alguns –pocs- grans. Però tenies l’encant dels mars del Sud, Briongos, tot ben Baix. Jo volia que fos pel cul, perquè una socialista s’ha sempre de vexar, s’ha sempre de donar-li escarment i al cap i a la fi nosaltres som soldats. Però entrà tan fàcil que vaig creure’m fracassat i que havia estat pel davant. Em va semblar lleig corregir el tret i vaig deixar-ho estar com estava. Agredolça sensació. El frec havia funcionat, però el soldat no acabava de prendre la posició que l’alt comandament li ha ordenat. Després però, ja sol, ja a casa, fent el pipí d’abans d’anar a dormir, tan entranyable i que tant ens reconcilia amb nosaltres mateixos, una profunda sensació de victòria m’embargà en veure’m la cosa lleument tacada de caca. Són hores tèbies, són hores dolces, són hores velles que el temps ens porta. Ahir, després de quasi deu anys, us tornàrem a encular.
SALVADOR SOSTRES
De qui estem parlant?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada